La virtut de la normalitat

He de confessar que sento un desig cada dia més fort de tractar no personatges sinó persones. De persones que revelen dia rere dia netedat, interior i exterior, decència, discreció, equilibri, oderació, sentit de la mesura i —per què no?— sentit comú. Persones que se saben posar disciplinadament a la cua, que baixen el volum de la veu o de la televisió, que tenen en compte que també existeixen els altres, que contesten una carta, que saben demanar perdó, que reconeixen els seus errors.
Persones que poden dir cada dia:
—Avui he mirat de complir amb el meu ofici de persona de la millor manera que he pogut. Res més. Cosa que és, al mateix temps, molt extraordinària i molt normal.

Als VIP (very important person) se’ls reserven tractaments especials. Jo proposaria reservar un tractament especial als NIP (never —mai— important person).Traducció lliure: persones no gens importants.
A mi m’interessen les persones que tenen els peus ben posats en el terreny del que és concret i deixen petjades lleugeres, gairebé imperceptibles, però útils per retrobar un camí decorós.
Persones que porten amb dignitat la seva creu de cada dia. Persones que, justament perquè no pretenen brillar, són les que donen més llum.

Alessandro Pronzato
(En busca de las virtudes perdidas. Ed. Sígueme, 2001)

Roger

4 comentarios

[Anónimo - 27 de mayo de 2004 - 12:38]

Potser si tots complíssim amb els requisits que l'autor té com a normals deixaríem de ser persones... ;)

[Juan - 26 de mayo de 2004 - 01:33]

esperem que siguis una mica irònic, noi...

[duende - 26 de mayo de 2004 - 00:41]

...cojonudo blog. Entiendo bien poco el galego...pero es facil de comprender....e interesantes post....
boas ondas

[Juan - 24 de mayo de 2004 - 00:40]

Wai. Una mica típic i tòpic, sobretot la primera part. xo sta bé.