El català i els seus límits...

_______________________________________________________________

És un tema d'actualitat, i és difícil parlar-ne.
Només vull comentar un parell de coses:

En primer lloc, avui m'ha arribat el correu electrònic d'aquell noi de Blanes que va demanar a empreses productores que etiquetéssin els seus productes en català i que si no rebia cap resposta els deia que tornaria a enviar més e-mails demanant-los perquè no etiquetaven en català.
Tot plegat és un cas realment increïble, com una empresa com DIA, faci una cosa tant rebuscada, que en primer lloc es podien pensar, i amb raó que aquet noi de 14 anys fós quelcom més del que era, però una vegada veiguéssin el que estaven fent, dons podrien haver retirat la denúncia i tot el que això va comportar.
El correu és bastan extens i explica amb detall tot el que ha passat.

En segon lloc, avui he anat a berenar amb uns amics de la universitat a un bar que escriuré amb majúscules: NÚRIA.
En aquest local, situat a les rambles, tocant a plaça Catalunya, baixant a ma dreta, tenen les cartes en català i anglès (suposo que també en castellà, però a la nostra taula no) cosa que és força normal en un lloc tant cèntric i sempre ple de turistes.
Però el que realment m'ha cridat l'atenció ha sigut l'home magribí que ens ha vingut a prendre nota. Ha vist que érem catalanoparlants i ens ha volgut prendre la nota en català. Repetia en català tot el que li demanàvem i a poc a poc s'ho ha anat apuntant.
"El cacaolat, calient?" ha sigut dels pocs errors que li hem enganxat.
És molt, molt gratificant veure com si que hi ha gent que intenta fer un esforç per integrar-se a la nostra societat. Havien de ser els magribins (no tots tampoc) i no les empreses espanyoles i estrangeres els que "estimen" la nostra llengua.
Gràcies a aquest fet, tornaré al bar-restaurant NÚRIA, i, potser no compraré res al DIA. I no només per l'home magribí...

Roger. Català.

_______________________________________________________________