... penso amb i en tu

_______________________________________________________________

Jo penso amb i en tu. Algun dia arribaràs. Hi penso de veritat, al Tram, a classe, a llocs indeterminats de la meva vida. Encara no hi ets, hi seràs... T'invento, et comparo, et faig a la meva mida. No et coneixerà ningú, tothom et tindrà enveja, per ser qui ets, per estar on estàs i per estar amb qui estaràs. No se si seràs blanc o negre, o petit o gran, però seràs perfectament imperfecte a la meva mida, al meu gust. No serviràs per ningú més, la resta potser et rebutgen, la resta potser no et creuen, la resta... la resta no hi tenen res a dir. Tu seràs per a mi i només per a mi.
Realment no és així com t'imagino, però és així com t'expresso. Quina por, ai quina por.

Roger. Ambicióóós.

_______________________________________________________________

Vacances

_______________________________________________________________

Les vacances són per marxar, i nosaltres, marxem.
Fins aviat!

No descartem cap post-des-de-fora-la-ciutat.
Però és que encara que ho neguin,
a fora la ciutat hi ha poc internet...

Juan i Roger.

_______________________________________________________________

De paraigües i bones persones

_______________________________________________________________

Ja ho sé. No ha de ser tan difícil. Pensar-hi una estona i sortirà solet... serà bufar i fer ampolles. Em fixaré en els errors que fan que sigui un aparell tan incòmode i sobretot, que es trenqui cada vegada que plou i fa vent. Inventaré el paraigües perfecte! el paraigües ideal, no tindrà ni vares de metall, ni tindrà una tela impermeable de colors de l'arc de Sant Martí o amb dibuixets del Pluto o la Minnie... no serà res d'això, serà UN PARAIGÜES com Déu mana.

La meva vida serà el paraigües... si aconsegueixo aquest difícil repte, podré viure tota la vida de gorra. Em prendré el seu temps... serà un projecte de futur, poc a poc i bona lletra, el dia menys pensat tothom em voldrà comprar la patent, pensada durant setmanes, o mesos, o potser anys, del paraigües perfecte.
Hi podria guanyar taants diners, si fem un càlcul aproximat, quanta gent necessita paraigües al món; 100.000.000 per dir algo, a 50 euros el paraigües, dels quals 10 són producció, guanyaré 4.000.000.000 (quatre mil milions), seré ric per sempre, els meus fills i els meus nets no caldrà ni que pensin, perque podran pagar a algú que pensi per ells...
Però no, el meu paraigües no em farà ser ric de diners, jo no sóc materialista, dissenyaré un paraigües perfecte, però no el vendré. La patent serà meva i ningú se’n podrà aprofitar, estarà penalitzadíssim per la justícia aquell que intenti copiar i vendre el meu material. Jo el produiré i jo el REGALARÉ. Faré contenta a la gent, estaran orgullosos de tenir entre les seves mans un projecte tan original i de qualitat, però sobretot, estaran orgullosos de mi, que vaig dedicar bona part de la meva vida a la societat mundial.
A partir d'aquest moment no seré ric de diners, sinó que seré ric de cor. La gent veurà que el que realment és important a aquesta vida no són els diners, sinó que són les bones persones i les bones iniciatives, aquestes acabaran dominant el territori per sobre tot esperit maligne materialista i consumista.

Comencem a canviar les petites coses dolentes que ens envolten si volem canviar realment el món...

Roger. Paraigüer.

_______________________________________________________________

Ay, qué susto!

_______________________________________________________________

Nit. Foscor. Camino pel carrer. Corro pel carrer, aprofitaré que una dona està entrant... per no haver d'obrir i tancar un altre cop.

- Ay, qué susto!
- No s'espanti!
- Cierra?
- Ja tanco jo...
- No, no ya cierro yo.
- Vale...

(...)

- Y eso que eres guapo, eh!?
- ¬¬'

Roger. Faig por...?

_______________________________________________________________

Nacho Vigalondo

_______________________________________________________________
En Nacho arriba tot despentinat (O pentinat a la seva manera, bé, que això no és cap notícia) i amb un pot de pastilles a la mà. Tranquilitzants? Estimulants? Està clar que: o bé necessita els primers o bé s'ha fotut uns quants dels segons. Porta un bigoti únic, potser ridícul, però és en Nacho Vigalondo i pot portar aquest bigoti*.

Només han passat unes hores des de l'entrega de premis dels Oscar** i li pregunten "Explícanos un poco todo el proceso". Parla del guió, de les subvencions, del rodatge i, sobretot dels personatges que apareixen a cada fase, i del més "personatge" de tots, ell. Dóna una classe d'exposició d'idees, de monòleg, de narració i d'humor, es nota que és actor, uno-de-los-tres-en-un-burro, ex-guionista-de-gran-hermano i més barbaritats. Veiem el curt, moltes coses a destacar: surt en Johny Knoxville als crèdits.

No podeu sortir d'aquest post sense saber que el paio també és blogger. A nachovigalondo.com teniu uns bons textos i us podeu baixar els seus curts. Hi és el treball nominat als Oscar, però jo prefereixo "Homenaje a Coetze" o "Código 7". Bé, us deixo amb aquest home de Cabezón de la Sal.

*Heu vist que s'assembla al Satan de Bola de Drac?!
**Sí, la crònica arriba amb molt de retràs, tinc una excusa, de veritat.

Juan
_______________________________________________________________

Expo Silenci?

_______________________________________________________________

Seguint en la nostra línia de frikisme, avui toca una petita crònica sobre l'exposició Silenci?*. Nascuda del programa del 33.

Entrem i ens trobem amb una agradable sorpresa: La Mai Balaguer, productora del programa. Està explicant l'orígen i la inspiració de les obres a un grup d'alumnes -oh, sorpresa- pijos de Blanquerna. Ens acoplem al grup i escoltem la Mai. Especialment interessant el treball de Jordi Labanda, que abandona la seva línia habitual i reconstueix la seva taula de treball (A la venda per 12.000 €, per si us interessa). Una altra obra destacable és "Sense Títol" de Txell Miras, un mirall esmicolat amb només uns bocins restants a la paret. Cal fixar-s'hi. Inocuo també està bé, és per parar-s'hi una estona. Ens parem a mirar els llibres de la botigueta i entre obres d'art apareix -oh, sí- un Space Invader** per estrenar! 95 €, no ens ho creiem, sembla mentida però ens estem una bona estona pensant si treure la tarjeta de la butxaca o agafar la peça i sortir corrents. Som freaks.

Marxem satisfets a fer un entrepà a la Plaça Sant Jaume. Al carrer Montcada, i després de mesos de recerca, el Roger troba un Space Invader més. Fem la foto de rigor. I seguim pensant en invasors de l'espai.

*Expo Silenci. Galeria Iguapop. c/Comerç 15. Fins el 26 de març.
**Post i molt més sobre els Space Invaders en breu.

Juan
_______________________________________________________________

Kràpula Catrili Chronicles

_______________________________________________________________

Arribem a la Sala Apolo i ens catxejen. Segurates i relacions públiques, tots vestits de negre i amb pinganillo, per tot arreu. Passem per la zona vip i ens deixen als camerinos, ens tracten com a artistes. Guay. Ens reunim amb els de La Penya del Corb i unifiquem estratègies. Toca actuar. El logo de Kràpula Catrili i els nostres noms apareixen a pantalla completa.

L'escenari és impressionant. Sortim i el públic ens acull bé. Em veig a totes les pantalles, fent malabars sobre les xanques i el Roger passant per sota, també fent malabars. Fem unes quantes passades i, de sobte, se'm deslliguen les xanques. Tiro els malabars i crido al roger, caic a sobre d'ell. Aplaudiments, ha semblat que estava preparat i no m'he matat (Click per veure el moment). Els de la Penya s'ho curren, les cintes queden molt bé. Seguim amb les masses, gairebé no sen's cau cap, i si cau ho aprofitem. Ara toca el diabolo, l'estrella de la nit. Però ens diuen que el DJ es queda sense música. Malament. Sortim tots alhora i acabem. Tornem a pista i saludem. Escalfor del públic, no sé com haurà sortit això.

Tornem a camerinos. Eufòria, suor, felicitacions. Res ha sortit com voliem però sembla que ha agradat. La Laura ens fa la pilota, gràcies. A l'estil rockstar, arrasem amb els entrepans i les begudes que hi ha per allà. Els de la penya se n'enduen una motxilla plena. Comencem a pensar en la propera actuació.

Clips:
Vídeo 1 ··· Vídeo 2

Juan

PS: Moltes gràcies pel reportatge audiovisual que ens has ofert, Anna
_______________________________________________________________

De petons, encaixades i anatomia...

_______________________________________________________________

Des d'un punt de vista masculí... com sóc

Per què quan saludes a una noia li dones dos petons, un a cada galta, i quan saludes a un noi li dones la mà?
Tindrà això alguna relació amb l'anatomia humana dels cossos masculins i femenins?

Crec que no cal dir res més.

Roger. No et donaré la mà però et faré moolts petons.

_______________________________________________________________

V Mostra de Joves Creadors Audiovisuals de Catalunya

_______________________________________________________________
Aquest dimecres 16 de març es celebra a la Sala Apolo de Barcelona la V Mostra de Joves Creadors Audiovisuals de Catalunya, una certàmen de produccions audiovisuals i escèniques força important. Kràpula Catrili hi reapareixerà per fer un espectacle de malabars juntament amb La Penya del Corb.



Informació concreta a la web de l'EMAV.

Amics, pilotes i altres interessats, sàpiguen que la nostra actuació és, en principi, a les 19:15. Xanques, masses, pilotes, diabolo... ja saben! L'entrada és gratuïta, només cal imprimir aquest flyer o tenir el carnet de l'EMAV, Blanquerna, Autònoma, IDEP o similars*.

També vull anunciar que en breu informarem detalladament sobre l'aparició dels Kràpula Catrili (sí, sí, egocèntrics) pel rodatge i el metratge de la pel·lícula Stuning. Romanguin atents!

*Res d'Escacs!

Juan
_______________________________________________________________

Bibiana Ballbè [Silenci?]

_______________________________________________________________


Avui donàvem el Premi al millor comunicador de l'any a Blanquerna. El que altres vegades han recollit els d'El Terrat, Caiga Quien Caiga (1a edició), 30 Minuts o La nit al dia, aquest any s'ha otorgat al programa Silenci? del Canal 33. Per recorllir-lo han vingut, la productora Mai Balaguer, tot l'equip del programa, i la meva actual mussa, ídol i amor platònic Bibiana Ballbè, presentadora.

La mossa va de Rock Star. Ha arribat tard a l'acte i se n'ha anat abans d'hora, amb la seva roba tota fashion i el seu caminar sensual. No ha parlat, pel que suposo que del programa només n'és la presentadora... però quina presentadora! No se'm treuen del cap la seva forma de parlar i els seus gestos (malgrat la foto de dalt). S'ha de dir que el programa que li ha tocat presentar ajuda molt, temes més o menys nous tractats des d'un punt de vista més o menys interessant i una estètica acurada, dinàmica i molt professional.

Ai... fins diumenge a les 10, Bibiana.

Juan
_______________________________________________________________

Mail surrealista i matiner

_______________________________________________________________
From: Roger Panades
Date: Thu, 10 Mar 2005 11:23:09 +0100
Subject: e flipat nen
To: Juan Irache

e sumita una cosa mes rara... pero flipant e...
mira
em despertava al sofa de casa teva, pk avia vingut a casa teva per
treuret i anar de festa i no i eres i vai decidik em kedava a dormir
al sofa... em despertava tun pare i ta mare i em renyaven i em feien
raonar si creia k allo era normal... a sobre els i avia "agafat
prestats" uns esclops xd sisi esclops a tun pare i tb em deia k pk u
feia jejejetot en castellà, cla :S
i despres et despertes tu... surts am calsotets de la tevga abitacio i
em dones la ma i rius, i radera teu surt la mar rosas... k no diu res
i ni em mira... weno lu k tb mola es k e dormit a un sofa i un
menjador que no son els de casa teva, sino del mateix estil pero
situats diferent ¬¬' pensava fer un post pero em costava escriurueu am
una mica de sentit... weno iavors me despertat del somni i cla io em
pensava k avia de tornar a casa jejeje pero no me despertat i e vist k
stava a casa (no saps kin descans uf!) i k era el meu aniversari :D
ale iasta jejeje tu avia de dir... segu k em deixo detalls dakets
surrealistes pero no menrecordo de mes :S
_______________________________________________________________

Avui...

_______________________________________________________________

Avui és el seixanta-novè dia de l'any 2005.
Avui és sant Macari.
Avui fa deu anys que va morir Ovidi Montllor, cantant i actor valencià.
Avui l'Ismael fa Tonyina amb amanida de maduixots a Cuina x solters.
Avui entreguem la primera pràctica de Condicionaments i Serveis I.
Avui hi ha la reunió per a la "paella" de la Festa de Dia de l'ETSAB.
Avui fa 1017 anys que el comte Borrell II es deslligà de la submissió al rei franc, la qual cosa representà la independència dels comtats de la Catalunya vella.
Avui el Joan fa el FCE.
Avui s'estrena "El favorit" a TV3.
I...
avui fa vint anys va néixer un nen que li van dir Roger.

_______________________________________________________________

Hi veiem?

_______________________________________________________________

"... perquè hi vegin els qui no hi veuen, i es tornin cecs els qui hi veuen ... "

La vista, la llum, un percentatge molt molt alt de les nostres percepcions a la vida les tenim a través de la vista. És cert que també hi ha l'oïda, el gust, l'olfacte o el tacte, però la més significativa és la vista.
I avui pensem, i reflexionem... I si tot això que estic veient, no és el que està veient la resta de gent? I si tot això, que per mi és el que és (el que m’han ensenyat que és), ningú ho veu igual?
El blau clar del cel d’un dia assolellat, el verd intens de l’herba crescuda, el vermell ataronjat de la posta de sol de tardor... qui ens assegura que el que per nosaltres és verd, o vermell, o blau, per l’altra gent és el mateix verd, o vermell, o blau?
Imagina’t per un moment que tot el que has vist fins ara no és com hauria de ser, que ara canvia tot, els colors són diferents; les taronges... segueixen sent taronges però no són del color taronja que tu coneixies... jo crec que ens tornaríem bojos, o si més no ens costaria el seu temps adequar-nos als nous colors.

Roger. Hi veig, o no?

_______________________________________________________________

B/Vellesa

_______________________________________________________________


Reneguen, protesten, s'equivoquen, s'obliden, tornen a protestar i se'n tornen a oblidar. Però els hi poses uns cascos i la música ben alta i són feliços.

Aquest cap de setmana he estat enregistrant la banda sonora del meu proper documental. La banda del poble posa la música, i la resta de gent posa la resta, ho posen tot. Hem estat "rodant" al teatre qui no aguantava una perxa tocava les llums o ens buscava cables, i tots els membres de la banda s'han dedicat amb cor i ànima per aconseguir unes melodies que s'allunyen força de la perfecció. Surti el que finalment surti, hem passat una bona estona i la gent ha quedat satisfeta. Després, la cara del meu avi sentint (que no hi sent) la banda on ha tocat tota la vida no té preu!

Juan
_______________________________________________________________

Els diners no ho són tot

_______________________________________________________________

Els diners no ho són tot. Els diners no ho són tot.
Els diners no ho són tot. Els diners no ho són tot.
Els diners no ho són tot. Els diners no ho són tot.

Però no es pot fer res sense diners... bé res res, no.
Alguna cosa si que es pot fer sense diners.

Respirar. Estimar.
Dormir. Pregar.
Jugar. Passejar.
Parlar. Somniar.

Les millors coses a aquesta vida no necessiten diners.
I perquè en volem tants...?

Roger. Ric, però no de diners, sinó de sentiments.

_______________________________________________________________

Imagine'

_______________________________________________________________



És recomfortant veure com encara hi ha gent que s'estima la seva professió. Com encara hi ha gent que hi posa ganes, que els esforços destinats a un fi queden recompensats plenament.
Avui es tracta d'aquesta capsa de bombons. No és la típica Caja Roja de Nestlé on els bombons que hi ha agraden a tothom però els tens més aborrits que la llet, i el disseny es horrorosament... vermell (?). La capsa en questió té nom, i té nom de cançó: IMAGINE. A partir de la cançó de John Lennon, Enric Rovira ha creat aquesta deliciosa creació. Amb cinc varietats de bombons* omple una capsa blanca i minimalista on també hi ha escrit l'eslògan més conegut de la cançó: "You may say I'm a dreamer, but I'm not the only one".
Rere cada bombó s'amaga una paraula, per exemple, amor, solidaritat, amistat, emoció, imaginació, diversitat, sinceritat, pau... Un bombó d'aquesta caixa no és només un tros de xocolata... és, a més, una sensació diferent cada vegada, acompanyada per un profund i intens plaer.
Per acabar-ho d'adobar, la capsa vé acompanyada d'un CD amb la cansó Imagine versionada per Carles Cases.
Fantàstic!

I, a sobre, etiquetat en català (parcialment).
Rogé. Xocolaté.

* cinco variedades: cacahuete + clavo / cep + caramel / soja + nuez moscada / piña + cayena / cacao + whisky ahumado (en castellà per evitar traduccions errònies.)

_______________________________________________________________

Pintar o ser pintat?

_______________________________________________________________

Avui he reflexionat, i avui, ho he vist clar.
Sense cap dubte és millor pintar que ser pintat.
Quan ets pintat per una persona has d'estar quiet, no et pots moure, sempre has de mantenir el mateix rostre. Has d'obeir a tot allò que puguis fer tu, la seva pintura acabarà sent la teva pintura, i vulguis o no, si la pintura no està ben feta, serà, en gran mesura, per la teva culpa. Ser pintat és molt difícil, has d'estar atent a no perdre el sentit del moment, l'origen de l'acció, que sempre hauria de ser bonic, però no sempre ho acaba sent. No sempre que estàs sent pintat ho voldries estar, perque no creus que puguis recompensar degudament l'esforç reconegut en la pintura de l'artista.
Pintar és expressar-te. Pintar és llibertat de moviments; tècnica, tàctica, estratègia, pintes com vols i quan vols. És la realització d'un mateix en l'altre. És benestar. Com sempre, fas les pintures per amor a l'art, sense buscar res a canvi, pintes perquè t'agrada pintar, sense pensar en el que vindrà després a tu, i, tot al contrari, sabent que estàs fent un bé pels demés.
Sense cap dubte és millor pintar que ser pintat.

Escrit original canviant el verb pintar i tots els seus derivats pel verb dibuixar i tots els seus derivats. (però massa dibuix sinó, no?) I si canviem el verb pintar per algun altre verb...?

Roger. Pintor.
Escoltant: Offenbach - Barcarolle (Les Contes d'Hoffmann)

_______________________________________________________________

BCN Skate Virtual

_______________________________________________________________









Són imatges de l'últim joc de skate del Tony Hawk... ja tocava Barcelona!

Juan
_______________________________________________________________

Venjança Drexler

_______________________________________________________________
Clavo mi remo en el agua
Llevo tu remo en el mío
Creo que he visto una luz
Del otro lado del río

Jorge Drexler

En una cerimònia típica, aburrida i previsible cal gent que trenqui les normes, que protesti una mica; i si ho fa com en Jorge millor. No l'havien deixat cantar la seva cançó nominada perquè no era prou conegut, perquè faria baixar l'audiència. El tema el va cantar finalment Antonio Banderas, fent força mal a la música, posant un tò chicano i extravagant on no tocava. Però finalment el premi va fer justícia i la venjança va ser dolça, molt dolça. Ni dedicatòries ni hòsties, va cantar el que tocava i prou.

Destacar també que, lamentablement, en Nacho Vigalondo es va quedar sense premi.

Juan
_______________________________________________________________

Dibuixant...

_______________________________________________________________


"Torre de la creu. Josep Maria Jujol"

- I si resulta que sé dibuixar?
- No... no crec.
- Llavors, no sé dibuixar, no?
- Si... bé, no molt.
- Com quedem?
- Que milloraràs...

Roger. Dibuix III.

_______________________________________________________________