Blogia

IPZI.NET Blog

The Requiem For a Dream generation

_______________________________________________________________

Tots els matins (a partir d'ara, la majoria), treballo de becari d'audiovisuals a la facultat. Tots aquests matins hi ha gent a les sales d'edició editant els seus projectes; actualment els de 2n fent micro-metratges. La temàtica és, en gran part, lliure i la banda sonora ho és del tot. Així que no entenc que cada matí hagi de sentir la mateixa cançó: la banda sonora de Requiem For a Dream. Suposo que és una obsessió de la nostra generació, un mite i una imatge mental que va passant de boca en boca fins a formar una base permanent en la gent de l'edat, una pel·lícula fina però perenne.
La pel·lícula està molt bé, és impactant i arriba força endins. En l'estil s'assembla massa a Trainspotting, que per mi és molt millor. S'assembla sobretot en alguns tics del muntatge, però ja m'està bé.
El que vull dir és que no cal que demanem més llibertat, si la que sen's dona no l'aprofitem. Nosaltres hem de ser els creatius del futur?
I la banda sonora torna a sonar...

Juan
_______________________________________________________________

Passa el temps

_______________________________________________________________

I heus ací una mostra de que passa depressa.

Aquest era jo aquest matí:



I aquest sóc jo aquesta tarda:



Fins avui, quan ensenyava el DNI a les noies exclamaven "Ai! Eres molt mono!" (en català, llegiu bé). Ara, gràcies a la poca habilitat d'algun funcionari, exclamaran "Estàs tort i brut".

Juan
_______________________________________________________________

Pregària

_______________________________________________________________


Pregària de Sant Francesc d'Assís

Senyor, fes de mi un instrument de la teva pau!
Que on hi hagi odi, hi posi amor
On hi hagi ofensa, hi posi perdó.
On hi hagi discòrdia, hi posi la veritat.
On hi hagi dubte, hi posi fe.
On hi hagi desesperació, hi posi la llum.
On hi hagi tristesa, hi posi la joia.
Oh, Mestre,
Fes que jo vulgui més aviat consolar
Que no pas ser consolat;
Comprendre, més que no pas ser comprès;
Estimar, més que no pas ser estimat.
Perquè és donant-nos que obtenim,
És oblidant-nos que ens trobem,
És perdonant que som perdonats,
És morint que ressuscitem a la vida eterna.


Roger.

_______________________________________________________________

Horari d'hivern

_______________________________________________________________

M'agrada entrar als llocs de nit i sortir-ne de dia, ja siguin bars, discoteques, la universitat...
M'agrada anar a treballar amb la foscor; patinant per la Gran Via envoltat de la frescor i la humitat dels primers rajos de sol que encara no han sortit.
M'agrada la sensació de començar el dia abans que el dia mateix... i acabar-lo* abans que acabi.
M'agrada sortir de la facultat i que el sol m'il·lumini el camí, saber que no he gastat tot el dia.

Per tot això i per més, em cago en la mare del que va inventar el canvi d'hora.

*Laboralment parlant

Juan
_______________________________________________________________

"lo mejor del sol...

_______________________________________________________________






Roger

_______________________________________________________________

Masses de foc

_______________________________________________________________


150 cm de tub d'alumini de 18 mm de diàmetre
9 cargols i arandeles
150 cm de metxa
6 tacs de fusta
Cinta d'espuma negra
3 tacs de goma blancs
Cinta adhesiva
Cinta americana
Martell, taladro, llima...

I unes quantes hores de feina. Ara toca estrenar-les!

Per cert, m'estic pensant si fabricar i vendre malabars per encàrrec.

Juan
_______________________________________________________________

El meu heroi

_______________________________________________________________

Seguint un fil de El Forat, que alhora en seguia una de'n Defunkid us presento el meu costat més heròic (no ho és gaire).



Juan
_______________________________________________________________

"ONES" d'Andreu Alfaro

_______________________________________________________________






Gran escultura d'acer inoxidable aixecada l'any 2003 al port de Barcelona.
És bonica, impactant, una de les més grans d'Europa, quan els turistes de Barcelona que arriben amb vaixell veuen aquesta obra d'art sel's deur caure la babeta i deuen dir-se: "Quans diners que té l'ajuntament per fer fer una cosa d'aquesta envergadura!".
Dons el fet és que jo hi he trobat un detall molt molt important i que juga en contra de l'obra:
És altament recomenable no passejar per sota d'aquesta peça de grans dimensions ja que és habitada per aus barcelonines! i com totes els éssers necessiten fer les seves necessitats (que per això es diuen així, perquè necessitem fer-les) i com podem veure als documents gràfics adjunts, i amb un càlcul fàcil de "física aplicada a la vida quotidiana"*, les cagarades abarquen una amplada molt considerable!







Una solució fàcil al problema seria posar d'aquelles punxes que es posen sovint a les finestres perquè els ocells no s'hi ubiquin més. No és una feina difícil i no crec que aquest aparatet sigui gaire car i no faria lleig, ja que a la distància que es troben de l'ull humà són inconcebibles.

* Si tenim un colom, bé, millor no, millor una gavina, que caga més gros i més fàcil de veure, a 80 metres d'alçada i deixem anar des d'aquell punt un pes de 5 grams (cagaradeta), tenint en compte la gravetat de la Terra i el possible vent que hi pugui haver, molt variable a aquesta zona a prop del mar, quina zona de la part de paviment immediatament a sota de la gavina pot quedar afectat per les defecacions?

Roger.
_______________________________________________________________

Bona compra

_______________________________________________________________






A primer cop d'ull, és una bona compra, a veure si resisteix l'us diari que li penso fer passar. Regal més important de Sant Roger.
Si us interessa molt podeu trobar-ne més informació aquí.

Roger.

_______________________________________________________________

Per fi!

_______________________________________________________________


Mai ningú que no estudii o hagi estudiat la carrera d'arquitectura podra arribar a saber com et sents després d'entregar un projecte.
Aquest cop han estat un dia i mig de treball intens, no continuu però MOLT intens, i no he fet tot el que volia fer. L'entrega no és bona, es queda curta, però jo he fet el que he pogut, aquest cop si!
Aquestes entregues faran que més d'un dia, setmana o grup de dies estigui desconnectat del món virtual i sense escriure res, pensant sobre el que escriuré si, perquè dibuixanr moltes línies molt seguides i durant molta estona dóna per pensar molt (també).
Algun dia parlaré sobre algun projecte meu, encara que no us interessi.

Apunt 1: Algun dia he de parlar sobre el singlot.

Apunt 2: Juan, parla sobre això:

MON ONCLE (1958) 110'00"
DIRECCION: JACQUES TATI
GUION: JACQUES LAGRANGE, JEAN L'HOTE, JACQUES TATI
FOTOGRAFIA: JEAN BOURGOIN
MUSICA: FRANCK BARCELLINI
INTERPRETES: JOCQUES TATI, JEAN PIERRE ZOLA, ADRIENNE SERVANTIS
PAIS DE ORIGEN: FRANCIA

En un barrio moderno donde todo está muy organizado, viven el señor
Arpel, su esposa y su hijo Gerard, a quien la aburre aquella vida tan
insípida. La llegada del señor Hulot, el hermano de la esposa, personaje
soñador y lleno de fantasía, trae problemas a ese mundo aséptico, sobre
todo porque Hulot no tarde en convertirse en el mejor amigo de Gerard.

Roger.

_______________________________________________________________

Mestissatge verbal

_______________________________________________________________

En plè debat sobre quantes llengües parlem i tota la pesca he captat una situació digna de ser contada, potser hi trobem un exemple a seguir, potser:

A una botiga d'informàtica. Entre altres clients, hi ha una dona alta amb el cabell blanc i negre*, està discutint amb un home sobre els preus de no sé quins productes i sobre no sé quines inversions que fa el seu pare... la qüestió és que la dona parla en anglès i l'home en castellà. Ho fan amb total fluidesa i naturalitat, com si portéssin tota la vida... potser la porten. La gràcia del cas és que, després d'una estona, la dona s'apropa al mostrador i es dirigeix al botiguer en un "gairebé perfecte"... Català! Al més pur estil Mathew Tree**.

*Rollo Cruela De Vil
**Aprofito per recomanar l'obra d'aquest gran autor.

Juan
_______________________________________________________________

Eye contact

_______________________________________________________________

Fa uns minuts. Caminant per un passadís de la facultat sense cap pressa, a pas lent. En direcció contrària apareix una noia, sembla molt guapa. Ens anem apropant, rectifico, és molt guapa... molt. De sobte me n'adono que porto uns segons mirant-la fixament als ulls, i que ella també se n'adona. Però no hi puc fer res; ella és, de molt llarg, el més interessant que hi ha al meu camp visual. Segueixo mirant i em quedo gairebé aturat, embadalit. Ella dubta una mica i amb una veu fina, suau, tímida i agradable em diu: "hola!". Ens creuem, no puc contestar, no em surt res.

Arg! Ja ha passat, no sé qui és ni com es diu!

Juan
_______________________________________________________________

Recorregut pels arxius del món

_______________________________________________________________

Escrit el dijous 4 de Novembre de 2004

Hora - 9:50 Situació - Arxiu Municipal de Barcelona. Arxiu Històric (AHCB), Santa Llúcia 1.
Entro, em dirigeixo al primer prestatge que trobo després d'haver atravessat un d'aquells patis tant bonics (però en obres) i parlo amb un segurata. Em demana el DNI i em fa deixar la bossa a una taquilla. Puju al segon pis a l'apartat de documentació gràfica i demano a dues senyores els documents pertanyents a la ressenya que he trobat per internet: C 283 / 214 : 14 em diuen que aquells nombres no saben d'on els he tret i que alla no saben de què va. Seguidament per no marxar i quedarme sense RES els demano on puc trobar informació sobre "Els Porxos d'en Xifré" i em diuen que allà no hi trobaré res... però em diuen que miri a un catàleg a veure si està reconegut com a patrimoni històrico-artístic, i si tinc sort potser puc trobar algun tipus de bibliografia. Tinc sort a mitges, perquè trobo el que buscu però no del tot. El catàleg em dona unes referències a l'Arxiu Administratiu Municipal (AAM). Faig dues fotocòpies del catàleg (0'30 €) i la senyora encarregada em dóna la direcció exacte i com arribar al AAM. Ja marxant també em diu que passi per l'Arxiu Històric del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC) que està també molt a prop.

Hora - 10:30 Situació - Arxiu Històric del COAC, Carrer dels Arcs n. 3 4a planta.
Entro i saludu al porter, demano per l'arxiu i m'envia a la planta quarta (ja ho sabia, però pobres porters... quina feina més aburrida... els entretinc una mica) un cop a dalt no sé un anar i preguntu, m'envien al fons i un cop a dins, tampoc sé que fer, deixo les coses sobre la taula on hi ha altra gent consultant planols i altres documents i passejo, però no massa perquè una noia, simpàtica em diu: "Què vols?" i jo: buscu aquests documents i li dono la ressenya d'abans: C 283 / 214 : 14. Em diu, perfecte, ves a seure i ara t'ho pujen. No tarden més de dos minuts que ja tinc un feix de document de 1875 a 1878 de 7 centímetres de gruix. Croquis, correspondència, comptes, de tot sobre les obres de reforma que es van efectura a algunes (o totes?) les vivendes de les cases d'en Xifré. M'ho miro, veig que d'aqui en puc treure suc, però no hi ha RES de les façanes... llàstima, potser no servirà tant com em pensava... és = preguntu si es poden fer fotocòpies o fotografies amb la càmera digital: NO, els planols són molt antics i la fotocopiadora els faria malbé, les fotografies només les fan ells, 2 euros cada fotografia (!!). Dono les gràcies pel tracte que m'han donat i els aviso que tornaré al cap de pocs dies.

Hora - 11:55 Situació: Arxiu Administratiu Municipal, Carrer Bisbe Caçador, 4.
Seguint les indicacions de la senyora del primer arxiu, arribo perfectament a l'AMM, passant per la plaça de Sant Just, amb una font bonica i la façana de l'Església de Sant Just en front. Entro a l'AMM només entrar em demanen el DNI i que em llegeixi les normes de l'Arxiu, he de deixar la bossa abans d'entrar a la sala de consulta que està al primer pis. Em dirigeixo allà i ho faig tot correctament. Entro a la sala i molta gent, molta gent i molts documents i poc estressada la gent... com fent veure que es miren allò que fan veure que es miren. Quatre, o no, potser cinc senyores per atendre les peticions dels ciutadans. Em diuen que apunti les referències d'expedient que he trobat al catàleg del AHCB i els hi dono. Vaig a seure i al cap de cinc minuts, mentre estudiava la construcció arquitectònica de la sala em criden pel meu nom i em donen tots els documents demanats... cap és el que jo busco, tots estan relacionats. Passeig d'Isabel II per aqui, Plaça Palau (Pla de Palau) per allà peroò cap plano serio de les cases d'en Xifré. Torno els documents i demano (com potser hauria d'haver fet en un principi) si tenen informació de les Cases d'en Xifré i em diuen que no, que els sembla que no però que busqui als microfilms que potse trobo algo, he de buscar per ordre alfabètic. En trec tres, no semble ser el que vull però simple "xafarderia". Em donen els 3 microfilms i una senyora de les cinc m'ensenya a fer servir la màquina per mirar microfilms: molt divertit. Però efectivament no és el que buscava... Torno els microfilms i preguntu a la "ruszó" on puc trobar els planols de les cases. De cop apareix una altra noia, sembla més enterada que les altres cinc juntes i em diu que ella no els ha vist mai, que perquè els vull: Un treball de la universitat. Em diu, no cal que et preocupis, busca llibres. No cal que et gastis diners per això. Ella s'identifica, és professora d'història de l'arquitectura de La Salle (la competència?) i em pregunta el nom del meu professor: Enrique Granell. "JAJJAJAJA", "perquè","ja ho voràs", "no, perquè rius?", "és bon professor, en sap molt". Bé, ella m'envia altre cop a l'arxiu del COAC que allà sabran on puc trobar una mica més d'informació. Li dic qua ja hi he anat i que avui no hi penso tornar, hi anire un altre dia. Arreglo les coses i marxo. Ens trobem a fora al carrer, la professora i jo i seguim parlant fins la Rambla. Conclusió del passeig: que arquitectura pública i privada no estan tant diferenciades. Tots els professors són bojos. :D

Hora - 12:15 hora de tornar a casa.

Roger. Historiador.

PS: Vull remarcar la diferència entre els arxius municipals i els arxius privats: Horaris, gent (més o menys competent), tracte (=), temps d'espera, coses que em poden servir... tornaré al COAC.
_______________________________________________________________

Crisi?

_______________________________________________________________

Escrit el 05/11/2004 a les 00:30.

No arriba la inspiració, perquè? no sé que explicar, fins i tot dedico un preciós temps a publicar un article sobre dues cançons de música DANCE, ni les cançons, només la lletra. Arriba, ja ho veig, ja ha arribat. La vida canvia, els weblogs canvien. No és culpa de la persona, és culpa de la vida de la persona. Si la vida no t'explica res, tu no ho pots escriure. És un fet generalitzat ultimament, els weblogs no són el que eren, i com sempre, hi ha moltes ofertes en aquesta vida que són difícils de rebutjar.
Post molt llarg, molt pesat, però necessari, necessitava deixar per escrit un fet curiós, nou en la meva vida, remarcable. I és més en el mateix dia, dos fets dignes de ser postejats: a classe de projectes, una situació amb un post ben bonic per dedicar però que de moment no faré (coses de l'amor ?).
És molt difícil escriure per haver d'escriure, a vegades necessari, però és difícil i normalment no surt el que voldries que et surtis. Avui escri i escric perquè en tinc ganes, perquè ho valoro per sobre de moltes altres coses que pdria estar fent aquests moments, entre altres: dormir, parlar pel Messenger, fer Autocad, o fer Etsaweb.
Per acabar-ho de rematar, des de les vuit que és quan dec haver decidit d'escriure un post aquesta nit, no un no, dos, no! TRES! dons he estat pensant tota l'estona en com els escriuria... en quin ordre, seria una nit fructífera, final d'un dia fructífer. Doncs bé, el weblog s'espatlla. No s'escriu res ni es llegeix res.
"The requested URL /servicios/blogs/ipzi/ was not found on this server."
No em quedo amb les ganes, ho escric a la "Llibreta" (Bloc de notas pels poc catalans) i ja ho penjare quan estigui tot correcte, ara per exemple ;).

Roger. No hi ha crisi.

PS: Aquest post havia d'estar mol ben estructurat, molt ben fet, molt ben pensat.
No està ben estructurat, ben fet... està aliniat a l'esquerra, no massa ben fet. Però pensat... pensat el que hi ha escrit està pensat, pero hi ha moltes, més!, coses que havia pensat però no he escrit, la memòria juga un paper clau aquí, i a vegades t'enganya. No recordo tot el que havia pensat i ho sé. Ja ho escriure més endavant.
_______________________________________________________________

Traductor Català-Valencià

_______________________________________________________________

IPZI.NET presenta en exclusiva... el Traductor català-valencià! Ara, valencians i catalans podràn entendre's entre ells sense necessitat de recórrer a la gesticulació o a intèrprets especialitzats. I tot gràcies a aquest invent revolucionari*.



*Sí, és una fotocopiadora... Per si no ho havíeu pillat.

Juan
_______________________________________________________________

Gemelos

_______________________________________________________________

"Dos seres iban juntos de camino hacia la vida y sucedió que, mientras
estaban de camino, se pusieron a conversar entre ellos sobre qué era lo que
les esperaba cuando llegasen al término de su camino..."
Sucedió que en un seno fueron concebidos gemelos. Pasaron las semanas y los
gemelos crecieron. A medida que fueron tomando conciencia, su alegría
rebosaba:
- "Dime: ¿no es increíble que vivamos? ¿No es maravilloso estar aquí?
Los gemelos empezaron a descubrir su mundo. Cuando encontraron el cordón que
les unía a su madre y a través del cual les llegaba el alimento, exclamaron
llenos de gozo:
- "¡Tanto nos ama nuestra madre que comparte su vida con nosotros!"
Pasaron las semanas, luego los meses. De repente se dieron cuenta de cuánto
habían cambiado.
- "¿Qué significará esto?", -preguntó uno-.
- Esto significa -respondió el otro- que pronto no cabremos aquí dentro.
No podemos quedarnos aquí: naceremos".
- "En ningún caso quiero verme fuera de aquí, -objetó el primero-: yo quiero
quedarme siempre aquí".
- "Reflexiona. No tenemos otra salida, -dijo su hermano-. Acaso haya otra
vida después del nacimiento".
- "¿Cómo puede ser esto? -repuso el primero con energía-. Sin el cordón de
la vida no es posible vivir. Además, otros antes de nosotros han abandonado
el seno materno y ninguno de ellos ha vuelto a. decirnos que hay una vida
tras el nacimiento. No, con el nacimiento se acaba todo. Es el final".
El otro guardó las palabras de su hermano en su corazón y quedó hondamente
preocupado.
Pensaba: - "Si la concepción acaba con el nacimiento, ¿qué sentido tiene
esta vida aquí? No tiene ningún sentido. A lo mejor resulta que ni existe
una madre como siempre hemos creído".
- "Sí que debe existir -protestaba el primero-. De lo contrario, ya no nos
queda nada".
- "¿Has visto alguna vez a nuestra madre? - preguntó el otro-. A lo mejor
sólo nos la hemos
imaginado. Nos la hemos forjado para podernos explicar mejor nuestra vida
aquí".
Así, entre dudas y preguntas, sumidos en profunda angustia, transcurrieron
los últimos días de los dos hermanos en el seno materno. Por fin llegó el
momento del nacimiento. Cuando los gemelos dejaron su mundo, abrieron los
ojos y lanzaron un grito. Lo que vieron superó sus más atrevidos sueños.

Sueños de vida, Carta a los enfermos 1999/1 p. 3

Roger
_______________________________________________________________

Cultura musical




Avui, una mica de música ballable, una mica d'allò que en diuen DANCE:

Syreen - Touch The Sky

Hey, you give me hope when I...
When I see your eyes
I wanna touch the sky
And I can fly so high.... (X2)

Now I see your smile
It’s a ray of light in my heart
Stay with me tonight
I will realize your dreams

You have come to me
Like the rainbow over mountains
Do you want to fly?
I will take you into the sky

Let me be your love now
You know I will not your chains
Come into my life, please
I will dance with you again

Hey, you give me hope when I...
When I see your eyes
I wanna touch the sky
And I can fly so high... (X2)

[repeat from the top]

Novaspace - So Lonely

Well someone told me yesterday
That when you throw your love away
You act as if you just don't care
You look as if you're going somewhere
But I just can't convince myself
I couldn't live with no one else
And I can only play that part
And sit and nurse my broken heart

So lonely
So lonely
So lonely
So lonely

Now no one's knocked upon my door
For a thousand years or more
All made up and nowhere to go
Welcome to this one man show
Just take a seat they're always free
No surprise no mystery
In this theatre that I call my soul
I always play the starring role

So lonely
So lonely
So lonely
So lonely
So lonely

Les dues són actuals i bones. Si voleu, baixeu-vos-les ;).
Roger.

Rèptil

De petit, a l'hora del pati, m'encantava estirarme al sol sobre una lleixa de pedra negra. Mentrestant, la majoria de nens jugàven a futbol.

Ara, intentant dormir, m'ha vingut aquesta imatge al cap i no he pogut evitar posarme a escriure; si quan vull postejar no em surt res, s'hauràn d'aprofitar aquests moments.

El fet és que jo m'estirava a la balda negra, calenta pel sol, i em posava a pensar. A vegades s'estirava algú més, suposo que intentant descobrir què trobava jo en aquella pedra. Alguns professors, ara entenc que preocupats, venien a preguntarme si em passava alguna cosa, si no volia anar a jugar, si estava enfadat o si tenia sòn. El que passava era que ells no havien provat d'estirar-se allà i pensar. Ara me'ls imagino trucant a casa. "Srs. Irache? El seu fill fa coses estranyes".

Aquells panots de pedra ja no hi són. Al seu lloc hi ha un sistema de drenatge per al camp de futbol, verd i lleig. Ja no es pot meditar tranquil als patis de l'IPSI?

Juan

Plaza de Cataluña Libre

Qui endevini a quina ciutat està feta la foto que encapçala aquests dies el nostre diari s'endurà un fabulós premi (Premi encara sense negociar ni decidir). Ipziencs abstenir-se.

Juan

Aglomeracions i banalitats

Banal: adj. Que no té cap originalitat o interès, comú, vulgar.

Tornes de viatge, de festa; estàs malalt, molt malalt; el dia següent comences a la feina nova; a la tarda hi ha universitat. Tens projectes, molts, idees i gent amb qui mantenir el contacte o establir-ne un de nou. Saltes d'hambuerguesa en hamburguesa(de les d'Humor amarillo), i no caus.
Tens ganes de compartir coses; llavors t'enrecordes que tens un blog, però res del que passa interessa gaire al públic, a un públic que no és.
Així que decideixes esciure una banalitat.

Juan